per naixements sense violència / por nacimientos sin violencia/ for childbirth without violence
         per naixements sense violència / por nacimientos sin violencia/ for childbirth without violence    

Les hormones del part

Com a llevadora, concentro la major part del meu treball a cuidar de les necessitats bàsiques de la dona durant el treball de part i el naixement, protegint el seu entorn per promoure la producció endògena d'oxitocina i preservar l'equilibri hormonal del naixement.

Les hormones desencadenen i són desencadenades per estats emocionals que poden ser transformats en reaccions físiques (Young, 2009), catalitzant canvis, adaptacions i comportaments (Uvnäs-Moberg et al, 2005). Qualsevol estimulació neocortical del cervell durant el treball de part provocat per l'ús del llenguatge racional, les llums fortes, el dolor, la gana, els records temorosos, la sensació de sentir-se observada o jutjada o la presència de persones desconegudes durant aquest moment tan íntim i sexual de la vida reproductiva de la dona, pot provocar alts nivells d'estrès i la necessitat d'estar alerta (Odent, 2009; Uvnäs-Moberg et al, 2005). Això provoca l'inici de la “Cascada de la Por” (Foureur, 2008) incrementant els nivells de cortisol i catecolamines a la sang. Aquestes hormones antagonistes de l'oxitocina són la causa de contraccions uterines febles, un treball de part més llarg (Foureur, 2008; Alehagen et al, 2005) i un subministrament sanguini reduït cap a l'úter i la placenta que condueixen a la hipòxia fetal (dèficit d'oxigen a la sang i els teixits corporals del bebè) (Talge et al, 2007; Glover and O’Connor, 2006; Van den Bergh et al, 2005). Aquest finíssim equilibri hormonal pot ser interromput per perills externs o interns percebuts per la dona (Hastie and Fahy, 2009), segons jo, un dels principals responsables de la seguretat en el part.

 

La presència d’ansietat durant el part condiciona la mare i la fa més propensa a una hiper-reactivitat cap al dolor i cap a sensacions corporals que es malinterpreten com a perilloses (Brodrick, 2014; Jokic-Begic et al, 2014; Curzik and Jokic-Begic, 2011; Spice et al, 2009; Lang et al, 2006), i aumenta la por, i per tant la producción de cortisol i catecolamines (Brodrick, 2014).

L'Oxitocina juga un paper fonamental no només en la contractibilidad uterina, sinó també en el vincle i la cura del bebè i en la lactància materna (Buckley, 2009; Hastie and Fahy, 2009; Uvnäs-Moberg and Petersson, 2005). Estudis recents suggereixen que els receptors d'oxitocina augmenten cap al final de l'embaràs per protegir el desenvolupament sa del bebè intrauterí i promoure el benestar físic i mental de la mare (Slattery and Neumann, 2008), jugant un paper molt important no només en la fisiologia del naixement, sinó també en els seus mecanismes psicològics i psicosocials (Uvnäs-Moberg and Petersson, 2005).


Donada la seva relació anatòmica i fisiològica amb les àrees límbiques del cervell, l'oxitocina és considerada una gran mediadora i controladora d'emocions, resposta al dolor i comportaments socials com l'amor, la memòria, la ràbia, l'agressió i l'establiment de correlacions entre experiències passades i presents (Guzmán et al 2013; Kightley, 2007; McGaugh, 2004) promovent un augment del llindar del dolor i un descens dels nivells d'ansietat (Tracy et al, 2015; Rash et al, 2014; Uvnäs-Moberg et al, 2005; Windle et al, 2004; Bale et al, 2001) disminuint la por, i augmentant la confiança, l'empatia i la generositat (Bernaerts et al, 2016; De Creu, 2012; Lee et al, 2009; Heinrichs and Domes, 2008; Baumgartner et al, 2008; Kirsch et al, 2005; Huber et al, 2005; Kosfeld et al, 2005; Heinrichs et al, 2003). Per això l'oxitocina incrementa la capacitat humana d'entendre els sentiments aliens (Bernaerts et al, 2016; De Creu, 2012; Lee et al, 2009; Zak et al, 2007) cosa que és essencial en la relació entre mare i llevadora.

 

Tots aquests efectes comportamentals de l’oxitocina endógena, és a dir produïda per la mare, venen donats pel fet que aquesta traspassa la barrera hemato-encefàlica, per tant arriba al cervell, cosa que no succeeix amb l’oxitocina sintética usada en parts medicalitzats (Uvnäs-Moberg et al 2019).